Entradas

Abans de la mecanització, la terrissa s’havia de maurar a mà. En el taulell maurador, els terrissaires removien el fang amb premudes repetides per estovar-lo i barrejar-lo fins aconseguir la consistència necessària i donar-li forma cilíndrica per fer-ne els “pastons” per ser tornejats a la roda i convertir-los en tupins, olles, cassoles, càntirs, etc. Les caderneres, pinsans, passerells, verdums o gafarrons es caçaven amb creuera i vesc, una modalitat popular de caça menor amb parany. L’ocellaire untava amb vesc vímets, joncs, etc. disposats en forma de creu (d’aquí el nom de creueres), i les col·locava entre les branques d’un arbret (ram) perquè s’hi enganxessin els ocells que hi acudien en sentir la veu d’un reclam convenientment amagat prop de l’arbre. A molts obradors hi havia la presència d’aquests ocells engabiats que amb els seus cants amenitzaven el jornal dels terrissers. Terrissers i ocellaires, dues figures que ja formen part de la nostra història.

Contemplant com es feinejava als mauradors de qualsevol de les terrisseries del poble, més d’un cop s’havia demanat silenci per donar la paraula a l’ocell, que situat en lloc preferent, “ziuava” o “redoblava”. La seva companyia -una mena de fil musical d’avuiera un costum molt arrelat i fàcil d’aconseguir pels voltants de la nostra vila. Però, no fa gaire, amb la nova llei de criança d’ocells en captivitat s’ha tallat de soca-rel l’antiga tradició de caçar-ne, ja que la normativa assegura que “el vell sistema” tenia “un procediment no selectiu cap a les femelles”. Potser sí, però deixeu-me preguntar: com pot ser que la nova llei no s’adoni que qualsevol criador mantindrà engabiades una bona pila de femelles necessàries per a proveir-se regularment d’ous, si vol recomençar el cicle? Res tant inútil per als antics ocellaires com una femella, perquè “com que no tenen cant” no tenien utilitat, fent-se centenari el costum d’alliberar-les al moment. Sempre hi havia un cas, però normalment era una raresa. Ara bé, com que entre els fringíl·lids l’ocell més difícil d’assegurar-ne el sexe són les caderneres, és bastant fàcil equivocar-se i llavors només el cant (o senyals estranys) donen garantia que és, o no, un cadernell. Ho prova el cas d’un vilatà que n’havia caçat un d’eixerit que trastejava i brillava tant bé que va decidir aïllar-lo d’altres cants a “ca la iaia” en un lloc solitari i escaient. Amb l’ajuda de la dona l’ocell cada vegada tenia més bon lluc, fins que un dia, només arribar ja el posà en antecedents: -Josep, no anem pas bé, hi ha una cosa estranya al terra de la gàbia. I tan estranya: havia post un ou. No era cadernell… era cadernera. I com que no tenia utilitat, a l’instant… volava!

Autor: JoBoTo

Translate